El record dels arbres bān del campament m’omple de tristor,

per l’excés de la distància, les llàgrimes ragen per les meves galtes.

Oh, tu que apresses els camells, ¿t’has aturat una estona

prop de la vall d’al-‘Aqīq? ¿Tens cap notícia per explicar?

¿I has passat per les contrades de Dhū Salam?

¿Has creuat el santuari mentre la gent conversava sota la nit?

El meu delit per la seva proximitat s’ha tornat més intens,

i el record, enmig de l’absència, ha amarat de pena el meu cor.

Tinc estimats en aquelles planes i n’estic corprès,

¡oh, que dolços eren els meus moments quan em visitaven!

Sempre que el cameller entona els seus cants a l’alba,

i sempre que els ocells refilen entre les branques.

¡Ah! El meu anhel s’ha desvetllat i el meu esperit reviu

desitjant la seva vora, i totes les meves tristeses s’han esvaït.