Vaig dir, quan de mi s'allunyava

la llum de la teva bellesa resguardada

Per Al·là, que m’ha consumit un mal

en el qual he tastat la mateixa mort

I els meus ulls, de tant de plany,

ragen constants com si fossin fonts

I a les meves parpelles no n'hi hagué prou amb el que brollava

fins que elles mateixes s'assecaren

El meu cor vaga perdut, el meu anhel creix

quan serà, doncs, la nostra unió?

La claror s’ha esvaït de la meva vista

oh Lluna bella, conforta aquests ulls