És el record dels veïns a Dhu Salam

Que ha deixat els teus ulls tan vermells de llàgrimes?

O és el vent que bufa des de la direcció de Kāẓima

I el llamp que fulgura en la nit negra des del Mont Iḍam?

Què passa amb els teus ulls, que quan els dius que es continguin,

Només ploren més? I el teu cor – quan intentes despertar-lo, només es torna més confús

Suposa l'enamorat que el seu amor pot ser amagat

Entre llàgrimes vessades i un cor ardent?

Si no fos per l'amor, les teves llàgrimes no brollarien sobre les restes deixades pel teu estimat,

Ni estaries sense dormir recordant el salze i la muntanya

Com pots negar aquest amor quan testimonis tan honestos

Com el plor i l'aspecte demacrat han testificat contra tu?

L'agonia de l'amor ha inscrit dues línies de llàgrimes i pena

Sobre les teves galtes, pàl·lides com bahār i vermelles com canam

Sí, una visió del que estimo va venir a mi de nit, i no vaig poder dormir,

Oh, com l'amor impedeix tastar el delit amb el seu patiment!

Oh tu que em retreus per aquest amor pur, accepta la meva excusa.

Si fossis realment just, no em retreuries gens

Que estiguis lliure d'un estat com el meu! El meu secret no pot ser amagat

Dels meus detractors, ni hi haurà mai un final per al meu mal

Em vas donar un consell sincer, però no el vaig escoltar,

L'enamorat és força sord als que el culpen

Fins i tot vaig sospitar del consell dels meus propis cabells grisos que em retreien,

Quan sabia que el consell de la vellesa i els cabells grisos està per sobre de qualsevol sospita