Oh tu, que veus les meves llàgrimes caure com pluja constant,

brollant dels meus ulls mentre la malaltia es mostra en el meu cos

No te'n meravellis, encara que m'hagi tornat com restes inerts,

per una gasela a la plana, entre els arbres ban i la muntanya

Ha considerat lícit vessar la meva sang en els mesos sagrats,

meravella't, doncs, del meu estat, car mai abans

No vaig témer les penúries, encara que vers mi estenguessin les mans,

però l'amor m'ha tornat sord, i les meves paraules han estat en va

El destí ha abatut un lleó amb els ulls d'una jove gasela,

oh habitant de la plana, vine al rescat de l'habitant de l'espessor!

L'estimat ha assaltat el meu cor amb les innombrables sagetes de la seva mirada,

i m'ha deixat errant, desproveït de tot guiatge

Quan em va colpir i la seva fletxa va afeblir la meva fermesa,

vaig negar la ferida i vaig amagar el dard dins del meu cor

Car les ferides causades per l'estimat no em porten cap dolor,

cada cop que la meva lluna apareix, la lluna mateixa s'oculta

He passat llargues nits en el pensament i la vetlla per amor a ell,

la meva ànima és seva, la meva sang, la meva oïda i la meva vista

Oh tu, que em culpes per estimar-lo, l'amor mateix és el destí,

si tal anhel t'hagués consumit, no em renyaries ni em culparies